Ciutats, visions de Satanàs!!

El soroll de les botzines impertinents dels diferents vehicles (cotxes, motos, furgonetes, taxis, rickshaws, etc.) Penetra a l'interior del teu cervell i no pas com una música agradable. Semblaria ser que la intenció és obrir-se pas entre la multitud que emplena tots els racons dels carrers, però observant-ho amb deteniment potser no és així, potser és simplement una forma d'autoproclamar-se com a conqueridors d'un pedaç de món i alimentar la rabia que fa que les ciutats tirin endavant. I és que no estem davant de qualsevol, Dheli és un monstre on la riquesa i la misèria s'estimen. Tant ràpid com baixar la vorera o tombant el carrer, el fang i la porqueria t'atrapen i t'has d'entregar sense resistir-te, potser aguantat una mica la respiració, doncs la ferum dels pixats és la colònia dels pobres.


Després de tres dies de caminar per la nova i la vella Dheli, de convertir se en anxova al pujar al metro; de veure obres faraòniques o maharaoniques; de cedir el pas a vaques campant lliures i menjant el que no volen els que no tenen mangar; dir mil vegades no a venedors de tot i més; de patir la humitat que no és relativa; d'esquivar gossos sarnosos que lleuen tot el dia i que normalment són coixos d'una cama; d'agafar aire a
parcs on els avis juguen a cartes, els joves festegen i els nens practiquen el criquet o futbol; d'apartar la vista de cossos tirats (no arribo a dir-vos si en tenien o no), la ciutat m'ha fet fora, ha pogut amb la meva paciència europea.

Estic segur que hauran més oportunitats d'assaltar-la, amb una mica més de rodatge, doncs una ciutat de més de tretze milions d'habitants te coses a dir, i Dheli sempre està al mig de les comunicacions vials, com a bona capital país ( això em fa pensar que el mediterrani passa per Madrid).