20 oct 2013

God save the Queen!


Anar a un casament a Ladahki genera molta expectació i més si és un casament reial. La núvia s'unia al príncep del Ladakh. Bé, al príncep sense regne ja que en aquesta regió no té poder des d'abans de la colonització anglesa. La cerimònia consta de dos dies, un de comiat de la futura esposa i que acaba quan el nuvi ve a cercar-la per endurse-la, i un altre dia propi de la celebració.

La primera jornada transcorregué, sobretot per part meva, amb nervis. Esperava trobar-me un munt d'autoritats, potser algun general amb bigotis i ulleres de sol i moltes medalles amb qui fer-me una foto per immortalitzar el moment. No va ser així, la vetllada anava per un altre cantó. Acompanyat per l'Alícia i la Cecília que lluïen trajos festius, arribarem i prenguerem lloc sota un porxo. Asseguts al terra al voltant d'una tauleta, a la part de les dones (homes i dones s'asseuen per separat, dones al mig i homes al voltant), vam estar-hi unes tres hores esperant, intercalant el "txai" de llet amb el de mantega. En un moment donat, ens vingueren a buscar la família de la guesthouse per tal que poguéssim conèixer la promesa que romania guardada en una habitació

16 oct 2013

Sobre Monjos


A Leh, els monjos estan arreu on miris, igual que les Stupas, les rodes d'oració i els monestirs. Amb la Cecília i una parella canadenca ens vam acostar a Hemis, el monestir més gran del Ladakh, tot seguint un cartell informatiu sobre la celebració d'un festival budista. Tanmateix, el que ens vam trobar va ser un concili per tractar temes sobre l'estat actual del budisme. La plaça interior del complex era plena de gent asseguda
al terra mentre una tribuna de monjos xerraven a l'exterior. No sé de què parlaven, doncs ho feien en ladakhi i tampoc sabria dir-vos si hi havia molta atenció per part de les seves mirades perdudes mentre passaven el rosari o giraven un objecte del qual desconec el nom. El que està clar és que quan el monjo de torn acabava, tothom aplaudia sense més dilació i assentien. Al cantó dels monjos esguardaven tot de nens-monjos, molts no tenien ni deu anys.



Un altre dia ens vam aproximar a la inauguració del festival internacional budista del Ladakh, allà hi havia personatges importants del govern de la regió, inclòs un ministre de l'Índia, algun europeu representant entitats budistes (majoritàriament alemanys) i líders espirituals budistes d'arreu d'Àsia. Aquí si que es parlava en anglès i després d'una hora llarga de presentacions vam poder contemplar danses tradicionals i actuacions de monjos que cantaven i ballaven. Per fi, vaig poder sentir les trompetes llargues que surten a la pel·lícula Kundun i que fan aquella vibració tan característica. Acabades les actuacions ens vam assabentar que les activitats continuaven en un centre a 14 km de distància, així que vam acabar en un bus ple de monjos de diferents països i tots amb hàbits diferents. Un cop al centre vaig conèixer un monjo de 15 anys. Quan va saber que era espanyol i més de Barcelona, es va emocionar moltíssim. No es perdia cap partit del Barça!! El noi em va explicar que havia entrat al monestir amb 5 anys, cosa que em va deixar pensatiu.

Per casualitat i en un sopar que vaig anar, em va tocar asseure al cantó d'un Lama (és més que un monjo), no molt més gran que jo. M'explicà que es decidí a fer-se monjo amb 4 anys i quan li vaig preguntar el perquè, em va dir que per sortir del Samsara, la roda de la reencarnació. Havia estudiat en una universitat al sud de l'India durant 18 anys i ara es dedicaria a meditar, llegir llibres i ajudar als pobres. Em va deixar ben sorprès. Jo intentava fer-li entendre que amb 4 anys semblava difícil que un nen tingués la capacitat de decidir el seu camí, que els nens del meu entorn no serien capaços de fer-ho. Ell només reia i no vaig entendre si m'entenia el que volia dir. Em digué que un dels principis bàsics del budisme és no enfadar-se mai. De fet, ell semblava molt feliç. Em pregunto si són els pares que porten els nens al monestir o bé són ells qui ho trien.

Al voltant del monestir que vaig visitar on es celebrava el concili budista hi havia una fira com les que es munten a les festes majors amb "trileros", aneguets per pescar i altres coses. Els monjos adolescents apostaven als daus i algun altre com mostra la foto, buscava un joguet per entretenir-se. En el fons, no som tan diferents, els nens-monjos continuen essent nens.

9 oct 2013

A cobert dels Himalaies

Leh és la capital del Ladakh. Els ladakhis són una ètnia diferent dels indis que ens hem estat trobant fins ara. Aquests tenen rostres orientals i de pell més clara però diferents dels tibetans o els nepalesos. En una conversa he sentit dir que els ladakhis provenen de Mongòlia. Majoritàriament són budistes i aquest tret defineix molt com es relacionen i afronten la vida. El cas és que tenen una llengua i costums propis i en aquest aspecte he pogut aprofundir una mica. El que sorprèn en arribar és la gran presència militar i és que estem en un punt just a la frontera amb la Xina i prop del Kachemir, la frontera amb el Pakistan. Tot això genera una situació d'ocupació contínua de soldats, casernes i punts de control que fan pensar que quelcom pot succeir en qualsevol moment.
Abans de sortir de casa em van passar el contacte d'una noia francesa que s'havia enamorat de l'Índia, la Cecília, i que estava a Leh per una temporada. Així que quan vam deixar el mini-bus encara amb tremolor al cos a causa de les vibracions durant el trajecte, vaig contactar amb ella. És una sort arribar a un lloc i trobar-se algú molt amable que et guia i et porta a un bon lloc on instal·lar-se i et tracta com un bon amic des del primer moment. Això és el que ha fet la Cecília amb nosaltres. Gràcies a ella, la relació amb la família de la guesthouse on ens hem instal·lat ha estat tan propera que només arribar ens van convidar a un casament de la seva neboda. El casament vindrà en una altra entrada del bloc.
Leh és un refugi comparat amb l'Índia que hem visitat fins ara. El monsó no hi arriba ja que les muntanyes el frenen i sembla que d'alguna manera això afecta a la gent. És molt més tranquil·la, amb un “julley” que exclamen per saludar-se, demanar o agrair i que fa que
s'aproximin a tu amablement. El paisatge és meravellós, estem a uns 3.500 metres i el que ens envolta és encara més alt; cims i cims en forma de dents de serra, els més alts amb polsim de neu. Tot això provoca dies assolellats i nits ben fresques. Instal·lats en el hostes amb la Cecília i només nosaltres com a únics hostes, ens podem permetre sentir-nos com a casa, preparar-nos un te, agafar verdures de l'hort i preparar el dinar o fins i tot, fer una truita de patates.
Les muntanyes amaguen indrets meravellosos i les imatges dels monestirs entre les altures apareixen i es repeteixen en uns quants quilòmetres. Pangong Lake potser ha estat el lloc que més m'ha sorprès de tot el que he vist. Un llac d'una alçada superior als 4.000 metres, on els blaus canvien amb el moviment del sol, igual que els colors de les muntanyes que l'envolten. Concilis budistes, meditacions, festivals de cultura ladakhi o anar al mercat a comprar per fer el dinar s'ha convertit en el nostre dia a dia.