A cobert dels Himalaies

Leh és la capital del Ladakh. Els ladakhis són una ètnia diferent dels indis que ens hem estat trobant fins ara. Aquests tenen rostres orientals i de pell més clara però diferents dels tibetans o els nepalesos. En una conversa he sentit dir que els ladakhis provenen de Mongòlia. Majoritàriament són budistes i aquest tret defineix molt com es relacionen i afronten la vida. El cas és que tenen una llengua i costums propis i en aquest aspecte he pogut aprofundir una mica. El que sorprèn en arribar és la gran presència militar i és que estem en un punt just a la frontera amb la Xina i prop del Kachemir, la frontera amb el Pakistan. Tot això genera una situació d'ocupació contínua de soldats, casernes i punts de control que fan pensar que quelcom pot succeir en qualsevol moment.

Abans de sortir de casa em van passar el contacte d'una noia francesa que s'havia enamorat de l'Índia, la Cecília, i que estava a Leh per una temporada. Així que quan vam deixar el mini-bus encara amb tremolor al cos a causa de les vibracions durant el trajecte, vaig contactar amb ella. És una sort arribar a un lloc i trobar-se algú molt amable que et guia i et porta a un bon lloc on instal·lar-se i et tracta com un bon amic des del primer moment. Això és el que ha fet la Cecília amb nosaltres. Gràcies a ella, la relació amb la família de la guesthouse on ens hem instal·lat ha estat tan propera que només arribar ens van convidar a un casament de la seva neboda. El casament vindrà en una altra entrada del bloc.

Leh és un refugi comparat amb l'Índia que hem visitat fins ara. El monsó no hi arriba ja que les muntanyes el frenen i sembla que d'alguna manera això afecta a la gent. És molt més tranquil·la, amb un “julley” que exclamen per saludar-se, demanar o agrair i que fa que

s'aproximin a tu amablement. El paisatge és meravellós, estem a uns 3.500 metres i el que ens envolta és encara més alt; cims i cims en forma de dents de serra, els més alts amb polsim de neu. Tot això provoca dies assolellats i nits ben fresques. Instal·lats en el hostes amb la Cecília i només nosaltres com a únics hostes, ens podem permetre sentir-nos com a casa, preparar-nos un te, agafar verdures de l'hort i preparar el dinar o fins i tot, fer una truita de patates.

Les muntanyes amaguen indrets meravellosos i les imatges dels monestirs entre les altures apareixen i es repeteixen en uns quants quilòmetres. Pangong Lake potser ha estat el lloc que més m'ha sorprès de tot el que he vist. Un llac d'una alçada superior als 4.000 metres, on els blaus canvien amb el moviment del sol, igual que els colors de les muntanyes que l'envolten. Concilis budistes, meditacions, festivals de cultura ladakhi o anar al mercat a comprar per fer el dinar s'ha convertit en el nostre dia a dia.