A Leh, els monjos estan arreu on miris, igual que les Stupas, les rodes d'oració i els monestirs. Amb la Cecília i una parella canadenca ens vam acostar a Hemis, el monestir més gran del Ladakh, tot seguint un cartell informatiu sobre la celebració d'un festival budista. Tanmateix, el que ens vam trobar va ser un concili per tractar temes sobre l'estat actual del budisme. La plaça interior del complex era plena de gent asseguda
al terra mentre una tribuna de monjos xerraven a l'exterior. No sé de què parlaven, doncs ho feien en ladakhi i tampoc sabria dir-vos si hi havia molta atenció per part de les seves mirades perdudes mentre passaven el rosari o giraven un objecte del qual desconec el nom. El que està clar és que quan el monjo de torn acabava, tothom aplaudia sense més dilació i assentien. Al cantó dels monjos esguardaven tot de nens-monjos, molts no tenien ni deu anys.
Un altre dia ens vam aproximar a la inauguració del festival internacional budista del Ladakh, allà hi havia personatges importants del govern de la regió, inclòs un ministre de l'Índia, algun europeu representant entitats budistes (majoritàriament alemanys) i líders espirituals budistes d'arreu d'Àsia. Aquí si que es parlava en anglès i després d'una hora llarga de presentacions vam poder contemplar danses tradicionals i actuacions de monjos que cantaven i ballaven. Per fi, vaig poder sentir les trompetes llargues que surten a la pel·lícula Kundun i que fan aquella vibració tan característica. Acabades les actuacions ens vam assabentar que les activitats continuaven en un centre a 14 km de distància, així que vam acabar en un bus ple de monjos de diferents països i tots amb hàbits diferents. Un cop al centre vaig conèixer un monjo de 15 anys. Quan va saber que era espanyol i més de Barcelona, es va emocionar moltíssim. No es perdia cap partit del Barça!! El noi em va explicar que havia entrat al monestir amb 5 anys, cosa que em va deixar pensatiu.
Per casualitat i en un sopar que vaig anar, em va tocar asseure al cantó d'un Lama (és més que un monjo), no molt més gran que jo. M'explicà que es decidí a fer-se monjo amb 4 anys i quan li vaig preguntar el perquè, em va dir que per sortir del Samsara, la roda de la reencarnació. Havia estudiat en una universitat al sud de l'India durant 18 anys i ara es dedicaria a meditar, llegir llibres i ajudar als pobres. Em va deixar ben sorprès. Jo intentava fer-li entendre que amb 4 anys semblava difícil que un nen tingués la capacitat de decidir el seu camí, que els nens del meu entorn no serien capaços de fer-ho. Ell només reia i no vaig entendre si m'entenia el que volia dir. Em digué que un dels principis bàsics del budisme és no enfadar-se mai. De fet, ell semblava molt feliç. Em pregunto si són els pares que porten els nens al monestir o bé són ells qui ho trien.
Al voltant del monestir que vaig visitar on es celebrava el concili budista hi havia una fira com les que es munten a les festes majors amb "trileros", aneguets per pescar i altres coses. Els monjos adolescents apostaven als daus i algun altre com mostra la foto, buscava un joguet per entretenir-se. En el fons, no som tan diferents, els nens-monjos continuen essent nens.
al terra mentre una tribuna de monjos xerraven a l'exterior. No sé de què parlaven, doncs ho feien en ladakhi i tampoc sabria dir-vos si hi havia molta atenció per part de les seves mirades perdudes mentre passaven el rosari o giraven un objecte del qual desconec el nom. El que està clar és que quan el monjo de torn acabava, tothom aplaudia sense més dilació i assentien. Al cantó dels monjos esguardaven tot de nens-monjos, molts no tenien ni deu anys.Un altre dia ens vam aproximar a la inauguració del festival internacional budista del Ladakh, allà hi havia personatges importants del govern de la regió, inclòs un ministre de l'Índia, algun europeu representant entitats budistes (majoritàriament alemanys) i líders espirituals budistes d'arreu d'Àsia. Aquí si que es parlava en anglès i després d'una hora llarga de presentacions vam poder contemplar danses tradicionals i actuacions de monjos que cantaven i ballaven. Per fi, vaig poder sentir les trompetes llargues que surten a la pel·lícula Kundun i que fan aquella vibració tan característica. Acabades les actuacions ens vam assabentar que les activitats continuaven en un centre a 14 km de distància, així que vam acabar en un bus ple de monjos de diferents països i tots amb hàbits diferents. Un cop al centre vaig conèixer un monjo de 15 anys. Quan va saber que era espanyol i més de Barcelona, es va emocionar moltíssim. No es perdia cap partit del Barça!! El noi em va explicar que havia entrat al monestir amb 5 anys, cosa que em va deixar pensatiu.
Per casualitat i en un sopar que vaig anar, em va tocar asseure al cantó d'un Lama (és més que un monjo), no molt més gran que jo. M'explicà que es decidí a fer-se monjo amb 4 anys i quan li vaig preguntar el perquè, em va dir que per sortir del Samsara, la roda de la reencarnació. Havia estudiat en una universitat al sud de l'India durant 18 anys i ara es dedicaria a meditar, llegir llibres i ajudar als pobres. Em va deixar ben sorprès. Jo intentava fer-li entendre que amb 4 anys semblava difícil que un nen tingués la capacitat de decidir el seu camí, que els nens del meu entorn no serien capaços de fer-ho. Ell només reia i no vaig entendre si m'entenia el que volia dir. Em digué que un dels principis bàsics del budisme és no enfadar-se mai. De fet, ell semblava molt feliç. Em pregunto si són els pares que porten els nens al monestir o bé són ells qui ho trien.
Al voltant del monestir que vaig visitar on es celebrava el concili budista hi havia una fira com les que es munten a les festes majors amb "trileros", aneguets per pescar i altres coses. Els monjos adolescents apostaven als daus i algun altre com mostra la foto, buscava un joguet per entretenir-se. En el fons, no som tan diferents, els nens-monjos continuen essent nens.
No hay comentarios:
Publicar un comentario