20 oct. 2013

God save the Queen!


Anar a un casament a Ladahki genera molta expectació i més si és un casament reial. La núvia s'unia al príncep del Ladakh. Bé, al príncep sense regne ja que en aquesta regió no té poder des d'abans de la colonització anglesa. La cerimònia consta de dos dies, un de comiat de la futura esposa i que acaba quan el nuvi ve a cercar-la per endurse-la, i un altre dia propi de la celebració.

La primera jornada transcorregué, sobretot per part meva, amb nervis. Esperava trobar-me un munt d'autoritats, potser algun general amb bigotis i ulleres de sol i moltes medalles amb qui fer-me una foto per immortalitzar el moment. No va ser així, la vetllada anava per un altre cantó. Acompanyat per l'Alícia i la Cecília que lluïen trajos festius, arribarem i prenguerem lloc sota un porxo. Asseguts al terra al voltant d'una tauleta, a la part de les dones (homes i dones s'asseuen per separat, dones al mig i homes al voltant), vam estar-hi unes tres hores esperant, intercalant el "txai" de llet amb el de mantega. En un moment donat, ens vingueren a buscar la família de la guesthouse per tal que poguéssim conèixer la promesa que romania guardada en una habitació
amb totes les dames d'honor esperant el moment. Poc després va sortir i en una mena de petit escenari s'ajuntà amb els pares i tots els convidats vam anar a fer la benedicció posant sobre ells un mocador llarg de color blanc. Una gran harmonia regnava en l'ambient i els somriures es dibuixaven a les cares. La nota
curiosa fou el fil musical: imagineu 400 persones assegudes formalment, totes les senyores abitllades amb trajo i barret ladakhi i un parell de jovenetes de no més de 15 anys tocant un ordinador, posant la música a tope, tallant les cançons sense cap mirament per posar-ne una altra. Jo estava ben espantat però la resta de convidats semblava com si no sentíssin la música. El més fort va ser en el moment de la benedicció quan sonà una cançó de Motorhead, tot seguit el "Paranoid" de Black Sabath… Seguit de la benedicció, ens van donar sopar i jo em vaig retirar. Hores més tard, pel que em van explicar, apareixia el nuvi amb la seva cort per recollir la núvia mentre la mare plorava desconsoladament.

El segon dia va ser similar però amb la diferència que hi havia unes dues mil persones sota una gran carpa amb tot el terra cobert de catifes. Tampoc vaig trobar el general però aquesta vegada ens vam asseure al cantó dels homes. Els senyors eren més dialogants que les dones, potser perquè no paraven de beure whisky sense rocs, directe a la vena. Una banda de músics tocaven, previ pagament de 500 rúpies, i llavors la gent feia la dansa ladakhi que consisteix en fer una rotllana i unes passes molt lentament amb un mocador a
la mà. Aquesta dansa depenent de qui la balli té variacions però jo que ho vaig estar mirant una estona llarga, què voleu que us digui, ho veia tot igual de soporífer. Bé, no és del tot cert ja que hi havia un homenet d'edat avançada que participava en totes les danses i feia uns moviments més àgils que els altres, sospitosament per l'esperit del vi. Finalment, una gran benedicció amb els mocadors blancs a tota la família, molt emotiva. Centenars de persones amb mocadors blancs fent cua, tot plegat molt maco. La cosa va acabar amb la dansa ladakhi fins altes hores de la matinada però jo no ho vaig arribar a veure.

1 comentario:

  1. Ostres! Si aneu a bodorrios i tot, què xulo. És curiós llegir aquests relats exòtics des d'un despatx a més de 10.000km. Em transportaria ara mateix allà! Una abraçada forta, i seguiu escrivint. Us saluda des del Camp,
    Paloma

    ResponderEliminar