Mira Mira Kachemira

 Si no fos pel plàstic que s'observa pel terra i sota els cotxes que passen per la carretera, un diria que Lamayuru és un salt a una altra època. Una petita població situada enmig dels Himàlaies amb un monestir que la corona. El sol il·lumina les formes dels cims, donant a aquests una grandesa incomparable. Després de gairebé un mes a Leh, enfilem el camí cap al Kachemir i fem una parada en aquest meravellós indret.

 Aquí el nostre periple es creua amb el d’una parella de genovesos amb els que hem establert una forta amistat i amb els que compartirem un tall de viatge. Visitant el monestir de Lamayuru, demanem al monjo la possibilitat d'assistir a la pregaria de la tarda. Ell ens accepta com a feligresos. L'incessant timbal i uns plats metàl·lics acompanyen la veu del monjo que recita les oracions en una llengua estranya, amb una pronunciació accelerada generant una atmosfera especial. El monjo, talles daurades de budes i nosaltres quatre, restem en actitud meditativa. Les vibracions de tot plegat conformen un so que desperta emocions difícils d'explicar, com si l'interior d'un s'estirés a cop de plat.

Després d’una jornada de catorze hores arribem al Kachemir, aquest lloc que tothom titlla de tan perillós i que està a la frontera amb el Pakistan. Certament, la presència militar és molt visible, molt més que en qualsevol dels llocs que he trepitjat al país de Malabar. Costa acceptar aquesta ocupació, fa

veure escamots de soldats repartits per les cantonades com estàtues tant de dia com de nit, guaitant els moviments de la ciutat.

Hem entrat a l'índia purament musulmana i això es nota en els reclams dels venedors, en la neteja dels carrers i en el tracte més hospitalari (els clàxons però, continuen a tot drap). El Hostel que ens acull sembla un oasis enmig de la voràgine de la ciutat, només té un defecte que vam detectar després d'instal·lar-nos: a l'edifici contigu hi ha una mesquita i l'altaveu d'aquesta està a uns quinze metres en línia recta vers l'habitació. El crit per la pregaria es repeteix cada poques hores sense interrupció nocturna. Jo que m'havia queixat de les campanes de la Catedral de Girona a la nit... De tota manera, el lloc és molt acollidor i el propietari ens cedeix un espai per practicar ioga guiats per la genovesa Francesca.

Un barri vell que aglutina mesquites, mercats, tallers i botigues varies convida a deambular sense rumb concret i ens ocupa estones i estones d'aquesta ciutat que està envoltada de rius i llacs. I és que el gran llac és la gran atracció, d'aigües tranquil·les però fosques, símbol d'aquest califat que reclama ser un estat independent i que rep la repressió per part del govern de Dehli. Les muntanyes s'aixequen tot sortint de l'aigua i amaguen jardins

quilomètrics on les famílies van a fer-se fotos i les parelles festegen entre arbres colossals i flors de tots els colors. Pel capdamunt volen les àligues que no entenen de cultes i que es llencen fent picats sobre les aigües, capaces d'atrapar els peixos d'entre les algues. Passejar al voltant o per dins d'ell amb una Shikara és un plaer pel sentit de la vista, admirant els colors de les cases i hotels que s'erigeixen en les grans barques, unes més destarotades que d'altres. I com a bons turistes, el darrer dia a la ciutat, amb els nostres companys italians fem la navegació amb el sol de la tarda que multiplica per dos tot el que sura a la superfície, fent l'efecte d'un mirall. Un comiat nocturn i emotiu amb promeses de retrobament, que segur que es compliran, tanca la darrera nit. Proper destí: Golden Temple.