15 nov. 2013

Curiositats d'aquesta gent

Després d'uns dos mesos llargs a l'India, em trobo en condicions de fer una petita llista de totes aquelles coses que a un li criden l'atenció, em sorprenen o bé m'exasperen. De ben segur que algun altre que hagi passat per aquest país pot tenir un punt de vista diferent, però qui escriu sóc jo, així que aquí van les meves percepcions:

La curiositat de la mirada:

Els indis t'observen fixament, miren amb aquells ulls tan foscos i amb posat d'atenció com si del teu següent moviment depengués la continuació de l'existència. Com dic és un posat, doncs potser el que hi ha a l'interior de la seva ment és qualsevol altre cosa menys tu.

La recollida selectiva:

El sistema de recollida d'escombraries és molt rudimentari, ni cal dir que la gent ho llença tot on els rota i en el moment que els va bé. Això vol dir que quan s'acaben les patates, la bossa surt disparada per la finestra de l'autobús. El normal és fer pilons al vespre amb totes els restes del dia. A continuació passen les diferents brigades de reciclatge: la que
s'encarrega de l'orgànic sol estar composada per vaques i gossos, a vegades s'hi afegeixen ases si estem en zona rural. Després passa gent separant el plàstic i sovint uns que s'emporten el cartró. Al matí següent algú passa l'escombra ràpidament i queda una pasterada que fa una ferum no gaire agradable.

Les distàncies:

Si preguntes alguna cosa i no en saben la resposta, se la inventen. No ben bé així però et diuen el que creuen que vols sentir. Per exemple, si preguntes alguna cosa com: -s'arriba per allà a tal lloc? Ells responen que sí. Llavors cal afinar els sentits i analitzar si saben la resposta o no. El més eficient és fer la pregunta de forma que no doni lloc a dubtes i contrastar-ho varies vegades. Un altra cosa són les distàncies, tot està a prop, màxim quinze minuts... i d'aquesta manera m'he trobat caminant durant una hora i cada vegada que demanava em deien el mateix: -aquí a prop, quinze minuts!

Objectiu fotogràfic:

Respecte a les fotos, he de dir que jo no en faig gaires, d’aquest tema se n’encarrega l’Alícia i jo em limito a
observar però en general els agrada fotografiar-se amb tu. A Amritsar estava en un parc i de cop un noi em demana si es pot fotografiar amb mi, jo em vaig repassar mentalment per si anava vestit estrany però no portava res cridaner. I es va obrir la veda, de cop i sense saber com, hi havia cap a vint nens que es volien fer la foto i amb la meva càmera, cosa que encara em semblava més estranya. Després em vaig asseure, un noi ho va fer al meu cantó i em demanava que li parlés en anglès, que volia practicar, m'exigia que parlés. Quan es feia un silenci llarg em deia: -què més? Quan me’n vaig adonar, estava envoltat de joves que esperaven torn per demanar la foto. Al final i després d'individuals, parelles i grups vaig haver de dir prou, i decepcionar a uns quants, crec que vaig entendre com se senten els futbolistes quan surten de l'aeroport.

A Srinagar es va donar una situació ben especial: estàvem en zona musulmana i això vol dir que les dones van tapades, doncs una senyora amb burca es va plantar davant l'Alícia i se’l va aixecar. Primer li va fer passar la mà pel seu rostre i després li va demanar que li fes una fotografia. Us podeu imaginar que inicialment vam restar confosos i sorpresos però va esdevenir en un moment molt emotiu.

Els negocis:

Els comerciants són molt pesats. De fet, com ha de ser un bon comercial, al final li compres perquè calli. Als negocis sempre hi ha el capatàs i molts empleats, a vegades, més que clients. Als restaurants poden haver-hi més cambrers que taules, potser exagero però no massa. El cap es distingeix perquè és qui cobra i remena bitllets a banda d’estar assegut. Les dones no treballen de cares al públic, això pel que fa als hindús, sikhs i musulmans. Tanmateix, en les zones budistes la cosa canvia i les dones porten els negocis com a occident. Per desgràcia, les obres són molt manuals i feixugues. Molta gent traginant el formigó de dalt a baix i al revés, i la majoria de  vegades són dones que amb safates al cap fan de camàlics", tot això vestides amb sari i xancletes.


Relacions humanes:

Els homes es toquen, s'agafen de les mans i s'abracen. És normal veure dos pares barbuts passejant pel carrer com si fossin una parella, o fent-se carícies a la cara de forma molt tendre. Aquest fet no m'ha sorprès ja que algú m'ho havia comentat però sí que se m'escapa el riure al imaginar algú del meu entorn, d'aquells que sempre es mostren tan virils, potser un parell de l'equip de futbol, relacionant-se a l'estil indi.

1 comentario:

  1. És clar que es volien fer una foto amb tu. Ja sabien que ets un Monty!!!

    ResponderEliminar