El Tibet indià

Dharamsala, i en concret McLeod Gang, és l’assentament de tot l’exili tibetà. Aquí vénen en primera instància tots aquells que fugen del govern xinès a buscar un lloc on poder sentir i reivindicar els seus orígens. I és que el poble tibetà viu una situació d’ocupació des de finals dels 50, i des de llavors han anant construint un estat paral•lel a l’exili establint una democràcia en els darrers dos anys. A uns dos mil metres d’alçada ens hem quedat per més d’un mes amb la idea de fer la nostra casa d’aquesta població. Així que vam llogar una habitació amb dret a cuina, una mica apartada dels quatre carrers que componen el mapa d’aquesta plaça.

Moltes coses per a fer: cursos de cuina, ioga, treballar la fusta, massatge, teràpies varies... Jo m’he decantat per continuar practicant ioga en una escola de renom amb una professora russa amb una estètica que em recordava en Ziggy Stardust. Un curs d’introducció al budisme i a la meditació en un centre apartat del soroll on el silenci s’havia de respectar fora de les classes. Deu dies sense gaire dir ni mu, doncs les classes eren en anglès i això em privava de fer moltes intervencions. Una experiència força interessant on un s’adona que moltes de les coses que es diuen van de farcit. Un curs molt interessant tot i que no entraré en detalls. Si voleu aprendre sobre el budisme, feu un curs, navegueu per la xarxa o compreu-vos un llibre!

La màgia aparegué un dia al final d’una de les sessions que podríem assistir a una de les classes del Dalai Lama. De tant en tant, al temple on està la residència del Dalai Lama, ell mateix organitza sessions de classes

de budisme. I allà vam anar. Sense saber ben bé si podríem entrar ens vam aventurar a provar. I per sort no només vam poder entrar, sinó que a més vaig tenir la sort de tenir aquest senyor a dos metres escassos. Doncs va anar a totes les sales on hi havia gent per saludar-lo. Va ser una experiència magnífica, tots estàvem molt expectants i ell ens mirava ben encuriosit com el vellet que és (té 78 anys), i ens saludava amb un somriure d’orella a orella. Aquest senyor emana quelcom especial, tot el seu cos és una font que deixa anar bondat infinitament i ho dic des del punt de vista de saber qui és l’home i qui és el personatge. Va ser molt, però que molt emotiu. Després Mr. H.H. es va asseure en el tron i va fer una classe del “camí del Bodichita” durant més de dues hores, ben seriós i mantenint sempre l’humor.

A part de tot això, Dharamsala m’ha permès conèixer una mica a alguns tibetans i això ha estat gràcies a classes de conversa a les que anava algunes tardes en un centre de refugiats polítics. Amb un txai a la mà he sentit històries de monjos i joves que han fugit de la seva terra, bé per aprendre la seva cultura o en altres casos, per fugir de la repressió xinesa. Un monjo de trenta i pocs anys, em va explicar la seva història: durant unes manifestacions que es van organitzar al 2008 a tot el Tibet, va adquirir una certa rellevància política  i al final, juntament amb un seu amic va haver d'exiliar-se a les muntanyes.  I això vol dir amagar-se a 5.000 metres sense gaire res per menjar i aguantant el fred. Davant la meva perplexitat, l’amic m’explicava que menjava xampa, que és com una mena de farinetes de cereals, molt nutritiva i bona si la menges barrejada amb fruites, fruits secs i llet, però que segur que és insípida com la deurien menjar amagats als Himàlaies. Dels dos companys un va morir i finalment, l’amic monjo es va decidir a passar al cantó indi, via Nepal, i ara està aprenent anglès però sense la possibilitat de tornar a casa seva. 

Com aquesta història n’he sentit varies, però sabeu què? Els tibetans sempre somriuen.  Tot i haver vist morir molta gent del seu entorn, mantenen una alegria i no defalleixen, no es compadeixen. Potser és el budisme, potser són els seus líders que han agafat la pena i l’han tirat a les escombraries, sigui el que sigui és molt lloable.