Hem quedat atrapats a Tiruvannamalai, quelcom fa que la nostra visita prevista per tres dies s’allargui tres dies més, cada tres dies arribant a la vintena, i és que aquí hi ha moltes coses per descobrir, començant per l’Ashram de Sri Ramana, un senyor que a l’edat de setze anys es va plantejar què hi havia després de la mort, i va decidir dedicar la resta de la seva vida a la meditació i a la recerca de la resposta, aconseguint la sortida del cos de forma conscient. En aquest lloc es reuneixen estudiosos, pelegrins, indis i westerns, que mediten a la sala principal, allà on descansa el cos. Un lloc de pau i observació interior, on
buidar la ment dia rere dia.
buidar la ment dia rere dia.
La muntanya sagrada d’Arunachala guarda coves on Sri Ramana va fer estades llargues en la seva
recerca personal, i que poden ser visitades. Allà sempre s’hi troba gent meditant, seguint el fil energètic del gurú. L’ascensió fins a dalt és curta però amb molt pendent, i en un parell d’hores es pot fer el cim. S’ha de sortir aviat, doncs el sol castiga als qui no matinen. Tota la corona de la muntanya està impregnada de gi (mantega) cremat, i és que durant la lluna plena de desembre, aquesta s'impregna amb milers de litres de gi i s'acaba encenent, il·luminant la volta nocturna dels pelegrins. La vista aèria del gran temple que regala el cim, permet imaginar-se la connexió subterrània des de l 'edifici fins al punt
on descansen els meus peus ennegrits.
on descansen els meus peus ennegrits.
Maha Shivratri: l'aniversari de Shiva ens enganxa de ple en aquest lloc tan místic i religiós. Les puges
es repeteixen al temple des de la tarda fins a la sortida del sol. Els devots fan cua durant hores per entrar al Lingam, el cor del temple. Al voltant d'ell, les llànties decoren i encenen la nit convertint el terra en un cel estrellat. La gent fa rotllanes i reciten mantres, la màgia ens atrapa i ens porta al cel hindú. Cap a la mitjanit, de tornada a l’Ashram d'en Sri Ramana, la puja a Shiva i els cants s'allarguen sense fi, i llavors puc observar com els indis viuen el culte, com els seus rostres queden paralitzats mentre els seus ulls veuen quelcom que a mi se m'escapa, com s'hipnotitzen mentre jo quedo hipnotitzat mirant-los. És la mateixa mirada innocent que la canalla té quan vénen els reis d'orient, quelcom que traspassa allò que és tangible, quelcom que no es pot veure per una mirada educada pel pensament lineal. Al final de la cerimònia, la veu d'una dona recita una pregària mentre tots ens posem en peu i reverenciem el lingam acabat d'engalanar. Un càlid silenci ens acompanya mentre abandonem la sala principal i recollits en la pau del moment s'acaba el dia.
Sortir del cos de forma conscient? Em pot dir algú com es pot fer això si no és amb la imaginació o bé només si es tracta d'un esquizofrènic?
ResponderEliminarQuè és el que et surt del cos i et veure't a tu mateix des de una altra punta de l'habitació? Tu ets tu i ets tot tu, suma de la teva psique (o sigui el teu cervell i les seves aptituds) i el teu soma (o sigui el teu cos), però tot és biològic. Si surt alguna cosa de tu, què pot ser, a més de la teva imaginació? Però la imaginació no és realitat, com no és realitat el que veu un esquizofrènic (encara que ell ho veu real i ben real, veu persones i coses que estan davant seu).
No crec que ningú pugui sortir del seu cos, fer un volt i tornar-hi. Què hauria sortit? Un esperit? I què és un esperit, alguna cosa no material, no biològica? Com no sigui la nostra pròpia ment que està imaginant o somiant o siguem un malalt esquizofrènic que ha abandonat la prisió del seu cos i veu persones que li donen ordres i les contempla com a reals (jo he vist un esquizofrènic aterrit per aquestes ordres i discutint amb persones que ell veia com a reals).
Admiro la gent que busca respostes (jo també les busco), tractant d'esbrinar d'on venim, què fem aquí i quin sentit tenen la vida i la mort, però només tenim la petita llum de la ciència i la lògica i el raonament humans. Per molt que busquem no podem continuar amb la dicotomia de cos i esperit, pròpia del judaïsme o del cristianisme perquè tot és el mateix: no hi ha una ànima separada del nostre cos i al mateix temps presonera d'ell. Això és un disbarat filosòfic ja que res inmaterial i inmortal no pot estar "tancat" en una cosa (el cos) materil i mortal per definició. No hi ha un ànima separada del nostre cos, del nostre soma : tot som nosaltres, suma de proteínes, aminoàcis, neurotransmisors que actuen coordinadament. I quan la nostra unitat central, o sigui el cervell, s'espatlla (Alzheimer, demència o el que sigui) ja no som nosaltres. Els nostres sentiments, emocions, l'amor, les nostres pors, l'agressivitat, la paciència, la compassió, tot està en alguna zona del nostre cervell i un simple producte químic (una droga) ho pot alterar fins al punt que veiem coses que no són reals. És l'única forma en què podem creure (només creure) que sortim del nostre cos.
No vull semblar que sóc un materialista, però qui afirma és qui ha de demostrar. No s'hi val a dir que he sortit del meu cos i m'he pogut contemplar a mi mateix assegut en un sofà.
ResponderEliminarEls viatges astrals s'ha demostrat que són una farsa. Per a mi no valen les afirmacions gratuïtes, valen les proves. A un senyor d'aquests que afirma sortir del seu cos, li taparia totalment els ulls i li invitaria a fer una sortida; mentrestant li col·locaria un rètol amb un número sobre la seva panxa i li demanaria que "des de la seva posició, fora del seu cos" em llegís aquest número, de diverses xifres. Aquest tipus de prova s'ha fet amb gent que assegura viatjar fora del seu cos i ningú ha estat capaç de donar una resposta correcta.
Per a mi, això seria una prova científica, o sigui algú que encertés el número. Tota la resta és xerrameca barata o gent que va tan col·locada, per ingesta de drogues, que li sembla que vola i que surt de sí mateix. Ells ho deuen de percebre com a real, no ho dubto, però no és real.La realitat és una altra.
Ho sento però, per a mi, no valen els axiomes ni les "veritats" sense proves. Si és veritat ha d'admetre proves en contrari; si no admet cap experiment, no és falsable, o sigui no es pot afirmar com autèntica, com ja deia en Popper.
Toni! m'agrada saber que esteu fets uns exploradors de primera, tela, és molt interessant això que expliques i m'imagino que és difícil plasmar-ho amb paraules. Aprofiteu-ho, i no oblideu fer un parell de cerveses de tant en tant, eh! una abraçada!
ResponderEliminarignasi forca
Ei! Toni, disfruto molt llegint les teves "aventures"! " No pares, sigue, sigue!! " ;-)
ResponderEliminarRecords, una forta abraçada!
Francesc