Es pot compartir l'espiritualitat índia?, més concretament,
l'espiritualitat dels indis? Personalment, em costa de fer-me una opinió
clara. Es pot entendre el cristianisme, el budisme, l'islamisme... però
entendre l'hinduisme, em sembla una tasca no senzilla, doncs no es
tracta només de conèixer tota la mitologia que l’envolta, sinó ritus
diaris i socials que la gent realitza a cada moment, i els indis no són
allò que es diu accessibles.
Davant dels temples els cotxes,
motos, tuc-tucs i camions es paren al llarg del dia i la nit, abans de
començar la travessa, i els conductors agafen el foc sagrat de
l’interior de la casa de Ganesha, Shiva, Lakshmi, Krishna
o altra deïtat, i encenen al davant del vehicle una petita llàntia que
després passejaran al voltant i a l’interior d’aquest purificant el
vehicle. Posant sota les rodes llimes, melons o altres fruites que
deixaran anar el suc quan el vehicle comenci la marxa, i per finalitzar,
al para-xocs i a les cobertes de les rodes es pinten ratlles blanques i
punts vermells , tal i com fan ells mateixos al final de la pregària, per tal d’aconseguir la protecció o la benedicció divina.
Tiruvannamalai és una ciutat sagrada per diverses coses, està a cobert de la muntanya d’Arunachala a on el Déu Shiva
va posar els peus, i a més acull un dels temples més grans i antics del
Sud, això fa que sigui un indret de pelegrinatge important. Per tant si
a qualsevol lloc d’aquest país sempre hi ha molta gent, ja us podeu
imaginar el que succeeix aquí en les diades marcades, ni el carrer de la
Força en temps de Flors!! A part de tot un exèrcit de venedors,
santons, vells i discapacitats demanant almoina, t’envolten per tal de
demanar-te la voluntat, alguns més insistentment que d’altres.
Els dies de lluna plena es fan pregaries
i ofrenes multitudinàries al temple, i a partir de la posta de sol i
durant tota la nit la gent fa una marxa d’uns quinze quilometres al
voltant de la muntanya sagrada. En aquest moment les quatre castes
s’uneixen i comparteixen la vida religiosa, i si no ens fixem en la
vestimenta, el comportament és el mateix. Sense saber-ho, el destí o la casualitat ens va portar a aquesta ciutat, la tarda de la lluna plena. Per tant, La primera visita al gran temple ens va fer participar d’una puja (ofrena) al Déu Shiva,
sota el so dels timbals i una mena de trompeta-gralla a tot volum, que
juntament amb l’olor de la mantega cremada a les llànties, carregava
l’ambient i provocava que la percepció del que succeïa fos molt intensa.
Dia
dos, a partir de les cinc i poc de la tarda, quan el sol comença a
baixar, es talla la carretera que envolta la muntanya i comença una marxa frenètica al voltant d’aquesta d’uns 15 quilometres, tancant el cercle, una anella humana formada per milers i milers d’assistents descalços per l’asfalt i que durarà fins a la sortida del sol. A diferents llocs hi ha descampats plens d’autocars, que van alimentant la processó. A pas lleuger i introspectiu, o en to més distès i familiar, els participants van cobrint el recorregut dins la riuada humana. Ens apuntem i fins i tot als darrers quilometres decideixo treure'm les xancletes i fer el tram descalç, emulant la resta de participants.
Espiritualitat? Suposo que et refereixes a la nostra facultat per a pensar en coses transcendents, quan estem tancats, al cap i a la fi, en un cos que sua, segrega fluids diversos,defeca,etc. No és una desgràcia que la nostra ment estigui sempre sortir a fer volts, interrogant-se sobre el Univers i el que som, quan viurem com a molt una centúria i acabarem a la terra. Quina espiritualitat? L'única que tenim resideix en el nostre cervell, que també es podrirà. El ser humà s'autoenganya força : acabarem corrumptuts, barrejats amb la terra o el mar i encara volem creure que tenim un esperit que transcendirà.
ResponderEliminarAntoni
La espiritualitat, sigui de la religió que sigui, no és més que un intent (possiblement amb bona intenció inicialment) d'evitar la desesperació de l'home.
ResponderEliminarL'home és l'únic animal que sap que ha de morir i ha de viure amb aquesta angoixa permanent, que no l'impedeix deliberar sobre el nostre origen i a on anem, o què és la vida, o si l'Univers té límits o no. Però sap, que abans d'una centúria, tot s'haurà acabat. La nostra intel·ligència, la nostra voluntat, la capacitat de ser un ser transcendent, també s'acabarà quan mori la nostra ment, que no és més que el nostre cervell, també destinat a morir igual que tot el nostre cos.