Retorn al país de Malabar

Tinc sentiments contradictoris en baixar de l’avió: per una banda el que suposa tornar a enfrontar-se al soroll, la brutícia, les ferums i la misèria que envolta la gran part d’aquest país; per l’altra la de tornar al qual per un llarg període de cinc mesos ha estat el país que m’ha acollit, i per tant la sensació de caminar altre cop per l’entorn salvatge al qual em vaig acostumar. Aquesta tornada ha estat plàcida, les mirades d’ulls foscos que es creuen amb els meus acaben en somriures, i tot flueix a la recerca d’un lloc a on establir-nos per uns dies.

Chennai és la quarta ciutat en importància de l’Índia, amb això ja fa prou un per a saber que aquí es trobarà de tot i de tots els colors. De tota forma decidim aprofitar que hi som i ens deixem caure en alguns llocs de la ciutat, com una escola d’arts, a on sembla que l’atracció inicial és la dansa clàssica índia, però que també permet l’assistència d’oïdor a classes d’instruments, com violins i percussions, i el què més em va captivar, una classe de cant. Un professor molt amable i tres alumnes fent escales musicals i emplenant l’aula amb les seves veus, provocant que la consciència del temps desaparegués, i que per uns instants tingués la sensació de respirar un aire format per l’harmonia de sons suprems, preciós. Tot i la descripció que he fet, és realment molt difícil expressar amb paraules el què vaig sentir en aquells moments.

Continuant la recerca en el món de les arts, ens vam a colar a la presentació social d’una ballarina, que no crec que arribés als 10 anys, acompanyada de músics internacionals (així els van presentar), i que va interpretar durant quasi una hora. Tot i ser el primer espectacle d’aquest tipus a què assisteixo, em fa presagiar que aquella nena arribarà ben lluny. Al final de l’espectacle, la família va convidar a sopar a tots els assistents, i nosaltres que havíem arribat allà per la fortuna del viatger, vam acollir la iniciativa de bon grat i ens vam afegir a la festa, degustant els plats i admirant l’elegància que les índies lluïen per l'ocasió: saris de colors vius i brillants, arracades i braçalets daurats, i cabells perfectament recollits en trenes caient simètricament pel ben mig de l’esquena. Un vespre d’allò més ben aprofitat.

Però Chennai no deixa de ser un entorn hostil a on la supervivència és una lluita constant, doncs gran part de l’Índia es regeix per la llei de la selva, i que s’aparta de les motivacions que altre cop em porten a aquest país. Així que rumb cap a altres llocs.