30 oct 2014

Tancant la porta d'Asia


Així és, està decidit abandonem el continent i ens tornem cap a Europa. Ahh, la vella Europa. I és que, un s'enyora? Potser si, potser no. En fi, tampoc és el blog el lloc per explicar-ho tot!


Per acomiadar-me del Nepal m'he anat a Gaunshahar, a sobre de Besisahar, a on comença la ruta dels Annapurnes. Des d'aquest punt tinc una vista privilegiada, i és que just enfront tinc el Manaslu, la vuitena muntanya més alta del mon, vuit mil cent cinquanta sis metres, quasi res. Així que cada dia quan em llevava era el que em deia bon dia.

Com vaig anar a parar allà? Doncs estava buscant algun lloc on fer un voluntariat i això és el que es va quadrar. En Shamsem, és la persona que fa rutllar el "projecte". El noi te una mena de guesthouse a casa seva i rep a tot aquell que vol anar i col·laborar fent  alguna tasca, ja sigui donar classes a l'escola que te muntada, treballar a l'hort o construir quelcom. La veritat és que més que un voluntariat em va semblar una mena d'hotelet encobert, doncs hi havia molts viatgers que s'apalancaven allà i es passaven el dia sencer mirant el mòbil i no fotien l'ou...Tio! aixeca el cap i
mira les muntanyes!

En fi, jo vaig acabar construint una cuina de fang, amb argila, pedres, merda de vaca i pel de cabra, junt amb un francès, una italiana i una parella de neozelandesos que treballaven a jornada partida, això vol dir quan els seus dos nens els hi ho permetien.  Com a experiència va estar bé, ens van deixar fer el que volguéssim, com volguéssim i quan volguéssim, i tot s'ha de dir, vam fer-ho el millor possible. El problema és que quan vam acabar li vam dir a la senyora de la casa davant la seva insistència: -s'ha d'esperar a que això estigui ben sec, calculem entre quatre i sis dies- Al dia següent ens llevem i ens trobem a la senyora fent el te a la cuina i allò suant per tot arreu... Al menys la xemeneia funcionava tot i que el
fang es va esquerdar...

La veritat és que tot plegat era una mica estrany, el segon dia d'estar allà el noi ens demana que li ajudem a tirar un cable de punta a punta de carrer per a muntar-se una tele a casa seva. Jo em vaig negar. Li vaig intentar explicar que si vol crear un hort orgànic no pot cremar els plàstics de la brossa al costat. Jo vaig tancar el meu període un cop que la cuina va estar llesta, adéu siau.

Finalitzada la experiència i degut a la proximitat vaig tornar a posar camí cap a Pokhara altre cop, volia parar els darrers dies a un lloc tranquil i conegut a on sentir-me còmode i pensar en el que anava a succeir. Després de catorze mesos el viatjar per Àsia s'acabava, el tipus de vida un pel nòmada i tropical, tendiria a convertir-se en una vida més rutinària i, a Europa, més freda a on l'ordre tornarà a envoltar-nos i no tot queda en les mans de mil Deus diferents...

Aprofitant que la temporada del  monsó s'ha acabat, un pot passejar per aquesta ciutat i observar els Annapurnes com si fossin els teus veïns. Nepal té moltes coses interessants, però res com les muntanyes. Adéu Àsia.


1 comentario: