Travessant el cel

Un altre cop a la carretera i és que com us explicava anteriorment el nostre destí és el Ladakh, l'estat

que es troba al ben mig dels Himalaies, i que per arribar s'ha de travessar passos de més de cinc mil metres d'altura. Hi ha dues opcions per a fer-ho, en dos dies fent nit a uns quatre mil i pico i dormint en tendes de campanya o tot de la tirada, que és el que vam decidir fer nosaltres. Així que a les dues del matí, una furgo ens va recollir en mig del carrer, a nosaltres i a una parella d'italians, un francès, una senyora índia i dues xinetes amb un rostre que recordava els pinipon i que es van passar les vint hores de trajecte dormint.

Si fos geòleg, us parlaria de les meravelles de la formació d'aquestes muntanyes, de sediments, de tipus de roques, períodes glacials i no sé quines coses més. Inclús si estigués aquí el meu amic "el técnico", segur que faria algun apuntament interessant amb un roc a la mà però no és el cas, només us puc parlar de les sensacions de moure's per aquests camins a tota pastilla, pelat de fred dins la furgo, mirant com es lleva el sol per l

a finestra i mostra tan magnífic paisatge. I és que els colors canvien inesperadament, tot no haver-hi cap rastre d'arbres ni matolls, les muntanyes ara són de tons verds que de sobte passen a grocs i a vermells i taronges, els ocres no falten, ni els grisos, i els cims es succeeixen infinitament mentre nosaltres seguim el serpentejant camí.

Realment el trajecte és un espectacle d'una gran bellesa, però les condicions són fumudes, i és que la furgo no te els seients i els

amortidors de sèrie que diguéssim, a més el camí sembla estar sempre en reconstrucció i el conductor entre cigarreta i cigarreta, es fa un de la risa, però molt respectuosament, amb la finestra baixada, fet que ens estalvia el fum, però fa un fred de collons. Però una innocenment busca una posició còmode, s'autoenganya, tanca els ulls i prova de dormir, i el teu cap va repicant com un martell pneumàtic al ritme dels forats del camí fins que el coll sembla una goma el·làstica, però el paisatge és d'una gran bellesa.

De tant en tant, trobem assentaments de barraques, mig de pedra mig de plàstic, que ofereixen menjar i fins i tot habitacions. Beneïda l'amabilitat del conductor, alguna parada per fer un chai, un arròs, o uns noddles, que permeten escalfar el cos i parar la tremolor que patim del transport. A la fi arribem al nostre destí, Leh, i despertem a les xinetes que diuen que tenen mal de cap, potser les seves cervicals mai seran les mateixes després d'aquest viatge.