13 ene. 2014

Cal llegir la lletra petita



Les vacances de nadal s’aproximaven i abans de preparar-nos per a celebrar-les  vam decidir anar a Gokarna, una petita població costera que s’ha convertit en una zona turística. Allà vaig trobar les platges més tranquil•les i menys explotades que de moment he pogut veure. Fins i tot n’hi havia una on hi vivia un grup de gent a la sorra amb quatre tendes, sense llum però amb una pilota de futbol.

El 23 al matí vam agafar un tren a les 08.00 del matí per fer un trajecte de cap a 900 quilòmetres, travessant tot l’estat de Karnakata i part de Kerala per arribar a quarts de tres de la nit a l’Ashram de l’Amma. Per qui no sapigueu qui és aquesta senyora, us diré que és una Gurú força famosa a nivell mundial, considerada a la Índia com a Santa, que dóna abraçades i consola a la gent repartint compassió. Amb això, que no és poca cosa, ha muntat una ONG que ajuda a milers de persones, no només al seu país, sinó arreu del món. Ja la coneixíem de les seves visites anuals a Barcelona i ens venia molt de gust passar uns dies a casa seva, unes festes de Nadal diferents. I van ser-ho.


Tot anava perfecte fins el dia de Nadal al migdia, que em vaig trobar una nota a la porta de l’habitació demanant-me que passés urgentment per la recepció de l’Ashram. Quan hi vaig anar,   em van explicar que hi havia un problema amb el passaport, que la visa estava caducada i que això implicava un problema per a nosaltres i que en aquestes condicions no podia estar a l’Ashram. El cas és que teníem un visat de 6 mesos amb entrada múltiple al país, però unes línies més avall deia que passats 90 dies de l’entrada s’havia d’abandonar el país. Quantes vegades havia obert la visa abans? Potser una cinquantena? Feliç de mi havia llegit el sis mesos i no m’havia fitxat en la resta. Una gota de suor freda em va caure i un posat inquiet que em va durar unes quantes hores es va apoderar de mi. 

I quin és el problema amb el qual ens trobàvem? Doncs que en aquestes condicions no et deixen sortir del país i el nostre següent vol estava previst pel proper 11 de gener cap a Sri Lanka, que era quan expirava la visa. El noi de la recepció ens va adreçar a l’oficina de registre d’estrangers, a la ciutat de Trivandrum. Ben d’hora, per Sant Esteve, ens vam dirigir cap a aquesta ciutat que estava a dues hores, i amb cara de molta preocupació no simulada vam trobar-nos amb els funcionaris indis. El problema tenia solució, però havíem d’emplenar formularis, escriure cartes, passar entrevistes...Burocràcia per tal de preparar un informe i enviar-lo a Delhi i així un capitost donés l’autorització. Uns quants dies a l’FRRO de matí a tarda i ens van dir que ens avisarien cap al 7 o 8 de gener amb la condició que havíem de dormir a la ciutat cada dia, estant localitzables.

Trivandum és una ciutat del Sud de l’Índia, de l’estat de Kerala, de la zona “civilitzada”, però no deixa de ser l’Índia. Això significa soroll, contaminació, calor i humitat. Les ciutats aquí pels occidentals es fan molt dures i per nosaltres va ser una prova de foc que vam haver de resistir. 

El 31 va arribar en Fèlix, un amic meu de Valladolid que venia a passar uns Nadals diferents. El cap d’any el vam passar tots tres junts sopant una mica de fishfood a la platja de Kovallam. Tot esperant el 2014 vam veure com milers i milers d’indis s’aproximaven a la platja per l’entrada de l’any. La situació era curiosa, passava de divertida a una aglomeració tal que vam decidir anar a dormir. Les campanades, si és que en algun lloc van sonar, ens van enganxar dormint.

Any nou, rebo una trucada d’un senyor d’immigració que es vol entrevistar amb nosaltres a l’hotel. Ens trobem amb un indi amb aspecte seriós que s’identifica i comença a fer preguntes a mode d’interrogatori. De
què treballes? A on? Què fan els teus pares?... Després d’una hora el senyor va quedar satisfet i va dir allò de: “No problem” i amb una apretada de mans i un “Happy New Year” ens vam acomiadar.

Ens van tenir a l’espera fins al dia 9 de gener a quarts de quatre de la tarda quan després de pagar la multa es van decidir a autoritzar-nos la sortida. El dia 10, després de varies hores de tren, ens acomiadàvem d’en Felix, i vam poder agafar l’avió a Kochin que ens portaria cap a Colombo, capital de l’illa de Sri Lanka.

 Ara bé, el mes curiós al control internacional és que ningú ens va demanar cap paper ni va remirar-se el passaport. Diria que ni es van adonar de la caducitat del visat. Vam passar el control més ràpid que mai és recordarà en la història dels controls. Em vaig quedar
amb una sensació estranya: havíem aconseguit que tot sortís bé, però alhora tenia el dubte de si totes les  hores malgastades en aquella oficina havien tingut alguna utilitat.

Ara tranquil•lament, des d’una bonica habitació a Negombo amb vistes a l’Índic puc dir:

Cal llegir la lletra petita.

L’administració és lenta a casa, us ho diu un que ha estat un temps petit treballant-t’hi, però a  l’Índia ho és més. Des d’aquí agraeixo als antics companys de feina, en especial a aquells que treballen per reduir passos i facilitar els tràmits.

Félix, gracias por la paciencia de estos días, por la compañía y por adaptarte a los cambios del viaje.

Feliç any nou a tothom, que el 2014 sigui millor en tots els aspectes, i si us ve de gust, us llegiu algun post de tant en tant.
  
                           


3 comentarios:

  1. els llegim tots! furkhadinï

    ResponderEliminar
  2. Gràcies i molt bon any, tb! Una abraçada (les meves no curen, però escalfen).

    Fructu

    ResponderEliminar
  3. Toni! Gracias por haberme permitido compartir parte de este viaje tan especial con vosotros. Definitivamente la India "deja huella" .

    Un abrazo enorme para los dos

    Félix

    ResponderEliminar