Entre monjos tibetans altre cop

Com el personatge Jean Valjean, al llibre de Victor Hugo “Les miserables”,  hem passat tot un seguit de dies reclosos en un monestir sense  poder sortir al carrer, només al cobert de la foscor, després que el sol digués fins demà. Hem estat en una zona de refugiats tibetans al sud de l'Índia, a l’estat de Karnakata. Com hem arribat fins aquí ho explico a continuació:

 Com potser sabeu (per un post al bloc) vam estar força temps a McLeod Gang, a Dharamsala. Allà un vespre mentre passejàvem per les paradetes del carrer, vam veure un monjo que estava assegut a la parada d’una senyora que ven CD’s. McLeod són dos carrers, així que després de forces dies tothom es coneix de vista. Ens vam acostar a veure aquesta senyora de la parada i el monjo ens insistia que compréssim música mentre ens anava recitant el OM MANI PAD ME HUM. Tot i que aquest no parlava res d’anglès, vam connectar força amb ell i ens vam assabentar que era una mena de “doctor” que ajudava a les persones que estaven malaltes recitant  mantres. Com us dic, McLeod és molt petit, i ens vam anar trobant amb ell de tant en tant travant una certa
amistat. 

La tarda que ens disposàvem a deixar Dharamsala, destí a Delhi, mentre esperàvem el bus, dèiem que no ens haviem acomiadat d’ell. Llavors, ens apareix amb una motxilla a l’estació. També anava a Delhi tot i que en diferent autobus. Intercanviats els telèfons, tot i la dificultat de parlar-ne amb algú que no parla cap llengua igual que tu, vam dir de trobar-nos al barri tibetà de Delhi, que era a on ens pensàvem quedar alguns dies. Així que el primer dia, mentre dinàvem a un restaurant el vam veure passar. Aleshores, els dos dies que vam estar allà vam quedar amb ell i fins i tot el darrer sopar vam enredar a un noi de l'hotel perquè ens fes d'interlocutor tibetà-anglès. Llavors, ens va explicar que ell anava al Sud també, doncs allà es trobava el seu monestir. Ens va convidar a anar a visitar-lo i estar al monestir amb ell. Així que al cap de tres setmanes ens vam decidir a anar-lo a visitar. 

Arribats a l'estació de Hubli, trobàrem un noi tibetà que viu a Toulouse, i que ens va fer d’intèrpret per poder contactar amb el nostre amic telefònicament. Aquest noi em va advertir però, que per entrar a dins del complex es necessitava una autorització i que aquesta trigava uns quants mesos en aprovar-se. Així que un cop trobats amb en Tada (el nostre amic) i en Tashi (un monjo que parla anglès molt fluid) vam pujar en un taxi i per  una carretera que esquivava el control policial vam entrar dins la zona tibetana. Segons ells, si et trobes un policia el que s’ha de fer és comprar-lo amb unes quantes rúpies, però és millor evitar-ho. Així que l'estada ha esdevingut en dies sense sortir a l’exterior, passant d’habitació en habitació, doncs els polis de vegades entren al temple a la recerca de rúpies, compartint una mica la vida monacal. Tot plegat m’ha permès entendre una mica més el funcionament d’aquesta gent, parlar una mica de budisme i de futbol (els agrada molt). En definitiva, fer nous amics sota el so de les pregàries que aquí no paren mai. 

En Tada és un monjo una mica grassonet i sempre riu, tot sovint fent aquella expressió riallera de nen petit, encara que ja té quaranta dos anys. A la seva habitació ens preparava menjar o preníem algun te mentre anàven entrant i sortint altres monjos. Té al seu càrrec dos estudiants, un noi d’uns catorze anys i un altre de vuit. D’alguna manera, el nostre amic els fa de pare. El petit el van portar al monestir als quatre anys, és molt bon nen. 

Als vespres sortíem al carrer amb en Tashi i conversàvem. Jo sempre una mica poruc, passejant  i mirant com els monjos debatien i estudiaven a les places dels diferents temples. Aquests són de dimensions estratosfèriques comparats amb els que havia vist fins ara. En una d’aquestes passejades ens vam creuar amb un policia motoritzat però per sort no ens va veure.

Vaig tallant, que si els posts són molt llargs es tornen infumables. Molts records quedaran d’aquí però potser el que m’agrada més, és com riuen davant les coses més senzilles.