Pooram!!!

Amb una mica de pesar a sobre abandono el Centre Zen, la seva tranquil•litat, el seu entorn i el seu menjar, però més que això els nous amics i coneguts, i és que si alguna cosa tenen els viatges, és això: la gent que coneixes a cada lloc, i la intensitat amb els que es viuen aquestes trobades, els moments, converses,
emocions... Tot això amb gent que després d’uns dies probablement no tornaràs a veure mai més.

Tres autobusos diferents, més de nou hores de viatge, i un canvi de clima, ja que passo de dos mil i pico metres a quasi el nivell del mar, em fan arribar a Thrissur abatut. Amb la poca energia que tinc aconsegueixo trobar una habitació a on deixar-me caure directament sobre el llit. El matí em troba passejant pels carrers de la ciutat intentant localitzar l’oficina de turisme i els punts claus pels esdeveniments que s’esperen en un parell de dies. La calor, la humitat, el transit, el soroll... El denominador comú que tenen les ciutats índies em tornen a atrapar, i per un moment m’aturo i a punt estic de patir un atac d'ira-ansietat-pànic-sublevació, per sort com a bon català que sóc estic dotat d’allò que diuen seny. Unes respiracions profundes m’ajuden a trobar un bar, a on un parell de llimonades i una cadira m’ajuden a remuntar la momentània crisi.

Caminant sense rumb concret, m’aturo en una parada de fruita de carrer i començo a parlar amb el venedor, poc més de mitja hora estic passejant en moto amb aquest, que em porta a veure com es fan les preparacions del festival. A tot i això, us preguntareu quin festival és aquest. Doncs Thrissur-Pooram, centenars de milers de persones pels carrers, bandes de timbals i trompetes, focs artificials i elefants adornats com a centre de l'espectacle, segons vaig poder comptar al voltant de noranta d’aquests. Una de les festes més importants que succeeixen a l’estat de Kerala, i a la que m’estic preparant per a participar com espectador. Els dies previs com us deia

es pot accedir a veure com preparen als personatges principals de l’espectacle, els elefants. Els tenen repartits tots al voltant del temple a on es realitzaran els principals actes. Com la resta d’indis encuriosits, m’aproximo per a veure com de dòcils són els paquiderms, com obeeixen les ordres que els seus cuidadors els imparteixen a cop de fusta i crit sec, sense queixar-se.

El gran dia arriba i des de bon matí els elefants s’encaminen cap a la porta del temple central de la ciutat en grups que oscil•len entre els deu i quinze, ornamentats amb grans peces d’or, precedits per una banda de música, en formació, sota l’admiració de la gent que ens ho mirem, i els crits dels qui senten la

festa més intensament i s’entreguen totalment. La tarda ens sorprèn amb pluja monsònica a l’interior del temple, però sembla que això no és un impediment, al contrari encoratja més a la gent que a ritme de timbals salta embogida al voltant dels elefants. Tots els indis alcen les mans i criden, des dels més joves als més vells, seguint els platerets que repiquen per més de dues hores.

Cap a les cinc de la tarda tot està a punt a la porta Sud del temple, sembla que el clima dóna una treva i la pluja es retira. Per sort, a l'oficina de turisme ens han donat un pase que ens permet ubicar-nos en una grada situada a la dreta de la porta i dóna una visió panoràmica de la situació. Comencen a venir riuades de gent, els que surten de l’interior del temple i els que venen per la resta de direccions. Llavors comença l’espectacle, precedits per la banda de música, els elefants surten un per un de l’interior del temple, travessant una porta que te quasi la mateixa amplada de la bèstia, rebuts per la multitud a crits i 

aplaudiments, d'un a un fins a formar una filera de quinze. Avancen fins a l’altre extrem del carrer i s’encaren a la porta. D’on surten quinze elefants més que repeteixen l'operació. La gent desborda el cordó de seguretat policial fet per a permetre les maniobres dels elefants i es situen entre les dues formacions encarades l’una a l’altra. Llavors comença una mena de competició, que es tracta en canviar els para-sols que porten al cim cada elefant, fets amb les millors sedes, mostrant les peces fetes sota el màxim secret per l'ocasió. La veritat és que el més emocionant és veure a la gent com embogeix cada cop que hi ha un canvi de para-sol, viuen la festa intensament des de dins, participen, tot i que s’ha de tenir valor i ganes per a entrar dins de la multitud.