Auroville. El dia a dia dins la utopia

Un mes després, continuo treballant a la granja cada dia, però després de tres setmanes dormint al dormitori comú he decidit canviar-me a una guesthouse. Tot i estar en un bon ambient, trobo a faltar la calma i la intimitat, i a més hi ha molta canalla que fa vida de campament més que de comunitat, ja us ho podeu imaginar: cuina desendresada, tambors i didjeridú, foc a la nit i cançonetes... potser m??estic fent vell i la veritat és què el meu esperit kumballa mai va ser molt fort.

Pel que fa al treball de la terra, la granja està pensada per a la producció regular de diversos tipus de verdura, subministrant als restaurants i les botigues d??Auroville. Es treballa el sòl d??una forma que el control de la composició d??aquest és manté sempre equilibrat. El tràmec no es toca i la terra es remena el mínim possible. Tot i entendre-ho em desagrada una mica, què voleu que us digui? A mi m??agrada el cop sec de dalt a baix, i flairar  la frescor que desprèn la capa de sota. Tanmateix, és cert que els resultats són ben bons tot i ser més laboriós i lent, l??esquena no se??n ressent. La gent que dirigeix la granja sap ben bé el què es fa, un molt bon treball i un esperit a imitar sense dubte, i sempre estan oberts a explicar-te i mostrar-te tot el què vols saber. Agafo algunes idees que espero posar a prova algun dia d??aquests. 

El hostel a on em recullo, l??International House, és un edifici ben bonic, en part construït amb formigó, en part amb molta fusta i en part amb materials reciclats i reutilitzats. Un projecte patrocinat pels americans i tirat endavant per un grup d??estudiants de Seattle que van venir a erigir-lo. A mi però em preocupa el què passarà amb els materials reciclats quan es degradin a poc a poc.  Per exemple, tota la teulada està feta a partir d??unes planxes que semblen tenir com a matèria prima tetrabricks triturats, em pregunto que succeirà quan el pas del temps vagi arrastrant les petites partícules i escampant-les pel medi. Com sol passar, a vegades no es pensa a llarg termini ni en el manteniment. La comunitat d??habitants d??aquesta casa està composada en gran part per americans, tots força trempats. El punt de reunió és la cuina  i sempre tenim gent disposada a cuinar i a oferir  tastar quelcom. De tant en tant, apareix un indi, li diuen el super-chef, es passa tres hores cuinant i apa, menjar per vint! El curiós es que no viu aquí i gairebé no menja, però cuina molt bé.

Les dones que solen treballar als hostels i les guesthouses, se les anomena ??Ammas?, que vol dir mames. Per aquí a l??international en tenim dues ben menudetes, una un pèl més refeta que sempre té mal d??esquena i una altra ben prima i sense dents. Sempre preparades amb la seva eina de treball, una mena d??escombra d??espart sense mànec, que val per tot: tant escombren, com treuen la pols a una taula, com eliminen les teranyines dels racons... però la veritat és que tot està ben net. L??altra part del temps el passen estirades pels racons dormitant o menjant. De vegades els demano coses només pel fet de sentir-les parlar (les ammes que tenim no parlen ni gota d??anglès, només parlen tamil). No entenen res del que els dius però he observat que els agrada molt interactuar, així que cada cop que tenen ocasió responen en la seva llengua llarg temps explicant ves a saber què, jo em limito a dir que sí amb el cap.

Entre altres coses d??esbarjo, no us penseu que estic tot el dia fent karma-yoga i meditant,  després de vuit mesos he tornat a jugar a futbol, i quin retorn! Dos equips formats per totes les nacionalitats possibles, jo alineat amb els de pit descobert, enganxat a la banda esquerra en posició de lateral em va tocar marcar un africà de metro noranta, ràpid, tècnic i amb potència...em va destrossar! En un camp de sorra fina, amb bambes sense sola... tres dies de mal d??esquena.