23 abr. 2014

Muntanyes Russes


Fruit de la calor, què es mou en el llindar de 35-40 graus, i la sensació de què tot el que s'havia de fer ja s'ha fet, es desperta l'esperit viatger i apareix la necessitat d'emprendre altre cop la marxa. Adéu Auroville! Després d'una parada curta a Mamallapuram: una població costanera que té molts temples, molts hotelets, moltes botigues i restaurants, però pocs viatgers doncs la calor fa que la temperatura del mar fa que l'aigua sembli pixats, agafo el camí cap a les muntanyes que separen l'estat de Tamil Nadu de l'estat de Kerala.

M'esperen dotze hores en un autobús semi-sleeper acompanyat per indis bigotuts que ronquen. Poc menys d'un hora de començar el viatge, afortunadament m'entra una son tremenda i cloc els ulls quasi de cop, però cap a les tres, un corrent d'aire fred em desperta. M'adreço educadament al senyor que ocupa el seient de davant:-Could you close just a little the window, please?- ell em mira seriosament uns segons i respon:-vomit!- treu el cap per la finestra i fa una glopada. Pobre, quin trajecte! Amb uns sons sincronitzats que es van repetint en el que resta de viatge, cap a les vuit del matí desembarquem a Kodaikanal, una vila situada a dos mil metres i que viu al voltant d'un llac. Un matí solejat, un aire diferentment respirable, carrers verds i força nets, una temperatura agradable... tot sembla indicar que el destí és encertat.

Un cop instal·lat i descansat, vaig a deambular pels carrers a veure quin aire mou la ciutat. Sembla que s'han inspirat en el comte de Hansel i Gretel, doncs a per tot veig botigues de xocolata, fruites seques caramel·litzades i mel d'eucaliptus. Riuades de turistes, però sense occidentals, emplenen els carrers decidits a gaudir de les vacances fugint de l'estació seca que han deixat enrere.

Al vespre caic al voltant del llac imitant a les famílies i les parelles que celebren la honeymoon. Cavalls que et fan una passejada per unes rupies, lloguers de bicis i tàndems, venedors d'orelleres i gorrets de llana (si, els indis poden anar amb mocador per faldilla i xancletes, però tenen fred al cap) i barraques de fira, envolten una part dels cinc quilòmetres de perímetre que te l'embassament d'aigua. Mirant aquells que fan punteria amb perdigons als globus, els genets que es fan la foto i els ciclistes que els avancen, les parades que venen joguines de plàstic, els 
grups de jovenets que ja es creuen adults, les pompes de sabó emplenant el vespre i els somriures de tots plegats, em fan passar pel cap tot un seguit de records: la festa major del poble, el dinar familiar, el germà bufant les espelmes, la fresca que es nota a l'inici de la tardor, la bossa de roba de la iaia amb els calés pels caballitus, els que ja no estan...de cop, m'agafa una mica més de fred i m'embolico bé el mocador al coll. Una sopa de noodles en un restaurant tibetà m'ajuda a passar la nostàlgia i el fred.


No hay comentarios:

Publicar un comentario