Un peu a Europa

Passejant entre Alemanya i Holanda, difícilment trobarem elefants, i per tant més difícil resultarà que siguin blancs. Però com el títol del blog no deixa de ser una metàfora o una paràbola, això que ho decideixin els lingüistes, encara tinc tema per continuar escrivint una mica.

Tancant la porta d'Asia

Així és, està decidit abandonem el continent i ens tornem cap a Europa. Ahh, la vella Europa. I és que, un s'enyora? Potser si, potser no. En fi, tampoc és el blog el lloc per explicar-ho tot!

Voltants de Kathmandu

Amb una combinació de dos autobusos i una estona que es pot moure entre una i dues hores, es pot arribar fàcilment a alguna de les viles que envolten Katnmandú.

Caminant per l'area del Langtang

Ens hem tornat a posar les motxilles a l’esquena, calçar les sabates de caminar i amb una nova companya de viatge ens fiquem a la part posterior d’un jeep, premuts els uns contra els altres, tragant fum i pols, durant set hores de viatge. Tot això es pot suportar amb l’objectiu de tornar a caminar per les muntanyes, sens dubte el més espectacular d’aquest país que es diu Nepal. Prenem Siafrubesi com a punt de partida que per a caminar per l’àrea del Langtang, un parc natural que no està tan visitat pels turistes però del que tothom parla molt i molt bé.

De Pokhara a Kathmandú

Després de 23 dies caminant, estareu d’acord en el fet que un necessita com a mínim parar i recuperar forces, dormir en un mateix llit per un temps, i rentar tota la roba que has dut per dies i dies, a més a més, si les coses que has deixat te les trobes totes florides a causa de la humitat, la feina és doble.

Annapurna Circuit i Annapura Santuary - ABC

A los que hacían cabañas y iban a la fuente Maragall; als que cridaven San Sebastian quan arribaven al cim; als que Sant Miquel de Falgars els semblava una opció bona; als que es menjaren l'escudella de la padrina a Alforja i enfilaren cap a Siurana; els que passaren fred a la cuina de Torla i jugaren al risk a Castejón; als que començaren el dia sopant al xino de Roses i l'acabaren mirant el bany del Lindo Querubín a tret d'alba a Portlligat; als que feren el Carlit en raquetes;als que conegueren a en Pajares al Canigó; als que digueren una fàcil! I pujaren la Pica; als tramperos de Baborte i Boarte... a tots aquests, dedicat als que estimen les muntanyes.

Si gent! Nepal és el que té! Muntanyes i de les més altes. Durant 23 dies ens hem endinsat al parc dels Annapurnes amb la motxilla, un mapa i ganes de veure natura i cims nevats. Aquí us va un post d'imatges que intenta plasmar l'experiència d'aquests dies, espero que us agradi.

Tansen, un poblet tranquil.

Carrers amb un pendent aptes per a l'etapa més dura del tour, senyors asseguts tranquil·lament amb el barret típic nepalí, mainada uniformada que torna de l'escola, somriures a totes les cares... tot això envoltat de valls verdes fins allà a on arriba la vista.

Adéu Índia. Hola Nepal, en concret Lumbini

Amb calma i l’equipatge fets, ens encaminem cap al que ha de ser un viatge a llarg però ben preparat, i que te com a destí un nou país, el Nepal. El programa és el següent un tuc-tuc fins a Gaya, un tren fins a Varanassi, quatre hores d’espera, un tren nocturn amb llitera fins a Gorakpur, un bus fins a Sunaoli, i travessar la frontera a peu.

Bodh gaya. Il.luminat!

Fa molt  molt més de dos mil anys, més del que avarca la nostra era, un home es va seure sota un arbre decidit a no posar-se en peus fins veritat de la existència. Després de quaranta-i-tants dies es va posar en peus, però ja no era el mateix. Havia deixat de ser en Sidharta per convertir-se en el Budha, l'il•luminat. Tot això va succeir sota aquest arbre, anomenat el Maha Bodhi, i lloc principal dels peregrinatges budistes. 

Vipassana. El coneixement de la impermanència

Tancat en una cel•la de metre-i-mig per metre-setanta, assegut amb l’esquena a la paret i de cara a la porta, penso que devien sentir els presoners que passaven anys en aquestes condicions. En el que refereix a mi i perquè he estat tancat allà és un altre història. Ho he fet en condició de meditador, i evidentment dins d’uns horaris a on podia entrar i sortir quan volia.

Una setmana a Varanasi

Uns quants quilòmetres avall del Ganges, tot i fer molta calor, el color de les aigües no convida a anar a fer una remullada. I és que aquí va a parar tota la porqueria d’un munt de ciutats pel camí i l’aigua no te el mateix color que a Rishikesh.

Adéu Rishikesh

Les quatre del matí, estació de tren de Rishikesh. En la foscor de la nit, m’he hagut d’obrir pas entre la gent que dorm estirada als voltants de l’entrada. A l'interior la situació és la mateixa, però aquí almenys hi ha llum. M’aproximo fins a un grup de gent que estan xerrant, i em confirmen que són els de la cua pels bitllets d’emergència. Així que m’asseguro de qui és el darrer i sec a terra a esperar.

Haridwar. Al agua patos

Com de senzill pot ser divertir-se? Quantes coses necessitem per a passar-ho bé? Aquestes coses em preguntava el diumenge passat mentre observava a la gent. I és que es celebrava una festa que venia a dir-se quelcom com "Gran Ganges" en referència al riu més sagrat dels indis. En que consistia la festa? Ben simple, des de Rishikesh i fins a Varanasi, la ciutat a on cremen i llencen els cossos, la gent feia banys massius durant tot el dia al llit del riu.

El Ganges.La gran mare dels Indis

Segons els Indis, el riu més sagrat és el Ganga, la gran mare de la vida. Això és comú per a moltes cultures, no cal dir que els assentaments de les primeres civilitzacions es van fer al voltant d'una zona a on el subministrament d'aigua es mantingués constant, per tal d'assegurar el cicle de la vida. Però aquí, a on els costums religiosos són tan arrelats i visibles, l'aigua és sagrada i te poders benèfics.

Taj Mahal. Et treu l'alè

Els primers llargs minuts, potser per la son ja que era ben aviat, tenia la sensació que estava davant d'una cosa caiguda del cel. 

Definir-ho de manera que es pugui dir quelcom que faci justícia és molt difícil i dir quelcom a l'estil poètic ja s'ha dit molt i millor del que podria escriure, així que em quedo callat i que parlin les imatges.

Puskhar. Guardeu-vos dels falsos profetes

Continuant per aquest desert que és el Rajasthan, un tren des de Jaipur arriba a Ajmer, i un autobús que travessa la colina de la serp ens porta a Puskhar. La ciutat, vorejada de petits cims, viu al voltant d'un llac sagrat a on els peregrins hindus venen a fer les pujes i banyar-se, per allò de beneir-se i purificar-se. Però com ja us vaig comentar l'altre dia, la calor es asfixiant, així que peregrins ben pocs, els locals es banyen en els cinquanta-i-tants ghats que hi ha (com piscines). Ja deu ser sagrada l'aigua, doncs en un d'aquests ghats van escampar les cendres del Mahatma Gandhi. A tot això un es mira l'aigua i valora la possibilitat de buscar la benedicció, però com encara no he acabat de definir el meu propi culte, el color verdós de l'aigua em tira enrere.

Jaipur. La ciutat rosa

No sé si era aquí la plaça forta de la ruta de la seda, però en caminar pels basars de la ciutat rosa (aquest és el color dels edificis) un s’adona que aquesta gent, en el que fa al comerç, ens porten avantatge d’uns quants anys, sinó centenars, potser milers. Us parlo de Jaipur, Rajasthan, i amb una temperatura que els

Pooram!!!

Amb una mica de pesar a sobre abandono el Centre Zen, la seva tranquil•litat, el seu entorn i el seu menjar, però més que això els nous amics i coneguts, i és que si alguna cosa tenen els viatges, és això: la gent que coneixes a cada lloc, i la intensitat amb els que es viuen aquestes trobades, els moments, converses,

Retorn a la Fe

En mig de les muntanyes a l'oest de Tamil Nadu és troba un centre budista zen, aquest és el lloc a on estic
des de fa uns dies. Resulta que havia d'anar a visitar a un amic, però els plans de cop es van girar, i una recomanació de darrera hora em va fer arribar aquí sense ben bé saber que m'esperava. Així que sense rumiar-ho molt he acabat en un dels llocs més bonics i harmoniosos que fins ara he vist en aquest país. Jo no sé gaire del Zen, tan sols que és un corrent més del budisme i que te origen al Japó. El guia espiritual d'aquest encantador lloc és un vell capellà jesuïta de pell fosca que alhora està versat en aquesta filosofia oriental.

Entre meditacions i estones de silenci (no tot el dia estem sense dir res) aprofito per fer passejades pels jardins, excursions als cims propers i a un preciós bosc d'eucaliptus, conversar amb la gent d'arreu del món que aquí es troba, o abocar-me a la lectura en l'austera però confortable habitació que tinc, vaja, el lloc perfecte per a escriure la tercera novel·la. Ah! i el menjar és magnífic! A causa de tot això he decidit augmentar la meva estada inicial i romandre al centre uns quants dies més.


Al segon dia a la tarda, tot després de despertar-me de la migdiada, vaig anar a llegir el programa d'activitats al vespre, al suro vaig poder llegir: "zazen or eucharist in the meeting hall". Zazen és meditació, l'altre ja ho sabeu. Suposo que per les lleganyes no vaig veure el "or" que separava aquestes dues paraules, marcant que eren dues activitats diferents. Així que a les sis entro al meeting hall i gràcies a l'error interpretatiu el pare jesuïta em ve a rebre i em presenta davant de la resta dels feligresos donant-me la benvinguda a la comunitat. Total, que vaig acabar cantant el hallelujah igual que Mr. Bean (la missa era en anglès i tàmil) i combregant.

Muntanyes Russes

Fruit de la calor, què es mou en el llindar de 35-40 graus, i la sensació de què tot el que s'havia de fer ja s'ha fet, es desperta l'esperit viatger i apareix la necessitat d'emprendre altre cop la marxa. Adéu Auroville! Després d'una parada curta a Mamallapuram: una població costanera que té molts temples, molts hotelets, moltes botigues i restaurants, però pocs viatgers doncs la calor fa que la temperatura del mar fa que l'aigua sembli pixats, agafo el camí cap a les muntanyes que separen l'estat de Tamil Nadu de l'estat de Kerala.

Auroville. Percepcions dins les entranyes de la Utopia

Avís abans de començar: com el títol indica, aquest post intenta posar una mica de llum sobre que és Auroville, doncs a vegades els posts em serveixen per a fer una reflexió sobre el que vaig veient, i després d’un mes intento treure l’entramat d’aquesta tribu. Així que potser us resulta una mica pal, vosaltres mateixos si voleu continuar llegint.

Auroville pertany a la humanitat sencera, és de tothom i de ningú en concret, però no tothom pot ser aurovillià. La població d’aurovillians es reduïda si la comparem amb la gent que volta per Auroville. I és que ser aurovillià és pertànyer a tota una categoria que has de voler tenir i t’han de concedir la resta dels aurovillians, per tant, si vols convertir-te en ciutadà oficial has de fer una

Auroville. El dia a dia dins la utopia

Un mes després, continuo treballant a la granja cada dia, però després de tres setmanes dormint al dormitori comú he decidit canviar-me a una guesthouse. Tot i estar en un bon ambient, trobo a faltar la calma i la intimitat, i a més hi ha molta canalla que fa vida de campament més que de comunitat, ja us ho podeu imaginar: cuina desendresada, tambors i didjeridú, foc a la nit i cançonetes... potser m??estic fent vell i la veritat és què el meu esperit kumballa mai va ser molt fort.

Auroville.Fora de l'India a l'interior de l'India

Quan vaig prendre l’autobús direcció al Budha Garden, pensava en practicar l'agricultura ecològica i dedicar-me a la vida assalvatjada per un temps. La idea de trobar un lloc aïllat del soroll indi, les botzines i el ritme accelerat, em semblava molt atractiva. El primer que cal explicar és que la granja orgànica en la que estic passant els darrers dies és una de les moltes comunitats que formen part del projecte d’Auroville. I què és Auroville? Aquesta pregunta no té una resposta ràpida i senzilla:

No dejaremos huella, solo polvo de estrellas

Hem quedat atrapats a Tiruvannamalai, quelcom fa que la nostra visita prevista per tres dies s’allargui tres dies més, cada tres dies arribant a la vintena, i és que aquí hi ha moltes coses per descobrir, començant per l’Ashram de Sri Ramana, un senyor que a l’edat de setze anys es va plantejar què hi havia després de la mort, i va decidir dedicar la resta de la seva vida a la meditació i a la recerca de la resposta, aconseguint la sortida del cos de forma conscient. En aquest lloc es reuneixen estudiosos, pelegrins, indis i westerns, que mediten a la sala principal, allà on descansa el cos. Un lloc de pau i observació interior, on

Introducció a l'espiritualitat india. Vol I

Es pot compartir l'espiritualitat índia?, més concretament, l'espiritualitat dels indis? Personalment, em costa de fer-me una opinió clara. Es pot entendre el cristianisme, el budisme, l'islamisme... però entendre l'hinduisme, em sembla una tasca no senzilla, doncs no es tracta només de conèixer tota la mitologia que l’envolta, sinó ritus diaris i socials que la gent realitza a cada moment, i els indis no són allò que es diu accessibles.

Retorn al país de Malabar

Tinc sentiments contradictoris en baixar de l’avió: per una banda el que suposa tornar a enfrontar-se al soroll, la brutícia, les ferums i la misèria que envolta la gran part d’aquest país; per l’altra la de tornar al qual per un llarg període de cinc mesos ha estat el país que m’ha acollit, i per tant la sensació de caminar altre cop per l’entorn salvatge al qual em vaig acostumar. Aquesta tornada ha estat plàcida, les mirades d’ulls foscos que es creuen amb els meus acaben en somriures, i tot flueix a la recerca d’un lloc a on establir-nos per uns dies.

Sri Lanka, segona part

Deixant les restes d'imperis ancestrals, dàgobes, monestirs i llocs de culte, ens dirigim cap a Kandy, diuen el centre cultural d'aquest país, però per nosaltres un lloc amb un interès ben especial: l'oficina a on renovar la visa per a Índia. Després d'un matí de paperassa i de pagar les taxes oportunes abandonem l'oficina a la que haurem de tornar passats uns deu dies per saber si ens aproven.

Fauna de Sri Lanka

Mentre penjo aquestes fotografies al blog, davant d'un jardí amb palmeres, veig com un colibrí es passeja i canta, com una iguana salta la tàpia i com una bèstia que sembla una marta busca una el camí de sortida. Així és Sri Lanka, els animals conviuen amb la gent de manera forçada, però crec que força respectats pels humans.

Aquí van algunes de les imatges que ens hem creuat pel camí.

Aquí hay un San Pedro, sácamelo!

Si fa un temps m’haguessin preguntat què sabia de Sri Lanka, bàsicament hauria contestat que era una illa que estava per allà l’Índia i que abans es deia Ceylan. Poca cosa més crec que podria haver afegit. Suposo que és el que tenen els viatges, que et fan conèixer més enllà del que podries pensar inicialment.

Quan estava a Dharamsala, dins el festival de cinema que es va celebrar, vaig poder veure una pel·lícula d’un director Cingalès,” With you, without you”, que explicava la història d’amor entre un home i una dona i de les dificultats de la relació degut al rerafons de ser de dues ètnies  enfrontades pel que va ser una mena de guerra civil. Aquella pel·lícula em va

Cal llegir la lletra petita

Les vacances de nadal s’aproximaven i abans de preparar-nos per a celebrar-les  vam decidir anar a Gokarna, una petita població costera que s’ha convertit en una zona turística. Allà vaig trobar les platges més tranquil•les i menys explotades que de moment he pogut veure. Fins i tot n’hi havia una on hi vivia un grup de gent a la sorra amb quatre tendes, sense llum però amb una pilota de futbol.

Entre monjos tibetans altre cop

Com el personatge Jean Valjean, al llibre de Victor Hugo “Les miserables”,  hem passat tot un seguit de dies reclosos en un monestir sense  poder sortir al carrer, només al cobert de la foscor, després que el sol digués fins demà. Hem estat en una zona de refugiats tibetans al sud de l'Índia, a l’estat de Karnakata. Com hem arribat fins aquí ho explico a continuació:

 Com potser sabeu (per un post al bloc) vam estar força temps a McLeod Gang, a Dharamsala. Allà un vespre mentre passejàvem per les paradetes del carrer, vam veure un monjo que estava assegut a la parada d’una senyora que ven CD’s. McLeod són dos carrers, així que després de forces dies tothom es coneix de vista. Ens vam acostar a veure aquesta senyora de la parada i el monjo ens insistia que compréssim música mentre ens anava recitant el OM MANI PAD ME HUM. Tot i que aquest no parlava res d’anglès, vam connectar força amb ell i ens vam assabentar que era una mena de “doctor” que ajudava a les persones que estaven malaltes recitant  mantres. Com us dic, McLeod és molt petit, i ens vam anar trobant amb ell de tant en tant travant una certa